CARTA OBERTA
A TOTES LES AUTORITATS I A QUI VULGUI LLEGIR-LA
AQUESTA HISTÒRIA PODRIA SER L'ARGUMENT D'UNA PEL·LÍCULA
A veure si algú s'hi anima.
Molt comprimit, aquí queda l'argument que, si vida em queda potser desplegaré.
A fi que la veritat completa surti a la llum.
*
CRONOLOGIA
Dels fets ocorreguts a Rocaviva i a mi mateix Climent Olm, entre 1986 i 2013.
Vaig néixer l’any 1950, a Músser, un petit poble de la Cerdanya. Sóc el més gran de quatre germans. Cap als onze anys estava en un internat a la Seu d'Urgell, als quinze tot sol a Barcelona i més tard altres llocs que em van obrir la ment a moltes coses: drets humans, ecologia, art, filosofia, mística... a variades experiències.
Cal Josep Bertran és la casa gran tot a l'esquerra, en ella vaig néixer.
RETORN AL POBLE
Als vint-i-un, volent tornar a la vida rural, no pagesa sinó artista, vaig demanar permís als pares per fer-me una casa en un terreny de la seva propietat. No me'l concediren... Quina bogeria! Vaig viure a altres llocs, fins als trenta-sis anys, quan finalment els pares, potser veient-me més madur, ho van autoritzar.
Per retornar a l'estimat Pirineu, decidit a realitzar un vell somni: construir-me una casa petita, una ermita, pensant que en ella em dedicaria a meditar, pintar, fer ceràmica, escriure, esculpir... sempre seguint la guia dels meus ideals humanistes. Cosa que vaig fer tant que possible. El que no podia imaginar, és que tot seria brutalment aturat i que de la somniada casa en seria expulsat, en el decurs d'una punyent i absurda situació que encara dura. La foscor em va atacar al lloc on jo, ingènuament, menys l'esperava.
Tirania familiar i maltractament.
Sí, a poc a poc em vaig anar adonant, que el Ton, germà segon, controlava a tota la família. Tots l’obeïen perquè: “quan s’enfada fa por” En resistir-me a obeir va començar el maltractament... primer suau i amb alts i baixos, però anava creixent. Els pares em demanaven paciència, no contrariar-lo. Estava clar que, d’oposar-me obertament, tot podia explotar. Una vegada, sense motiu ni avís, ja m'havia agredit físicament.
LA LLEI DEL SILENCI
Així, per poder continuar treballant al servei dels meus ideals i per por d'una nova agressió, vaig acatar algunes exigències, però en lloc d'apaivagar-lo, això va augmentar la seva prepotència. Els pares, ja vells, també li servien d’escut: per evitar disgustar-los no es podia parlar... i així es va anar instaurant la llei del silenci. Suportar maltractament sense poder defensar-se ni fugir, genera estrès continuat, que em va anar deteriorant la salut: ansietat, problemes digestius, insomni... Coses que mai havia patit a la vida.
A poc a poc, vaig anar descobrint que m'odiava.
Segurament a causa d'enveja i gelosia... jo havia portat i portava una vida que ell potser hauria volgut i no gosat. Entre altres aspectes, les dones: a ell, segurament en veure el seu caràcter prepotent, masclista, tirànic, el defugien. No era el meu cas. Tampoc devia agradar-li la meva capacitat constructora, el seu era criticar, devaluar... Sobretot fer por i manar. Això li funcionava: tota la família estava sotmesa.
Absent jo des de la infància,
ignorava que havia construït la casa i treballat roques entre dues finques adjacents, les dues propietat del pare, això vaig tardar anys a saber-ho. El Ton, envejava i cobejava la meva casa i l'obra, i pressionava fort al pare, volia que la casa pairal i totes les finques, Rocaviva inclosa, quedessin seves, la meva casa i l'obra. Estava convençut d’haver-ho aconseguit. Però, mort el pare (2008), en obrir el testament...
sorpresa!,
Van descobrir que, post mortem, s’havia rebel·lat i em deixava, com era lo mínim, la meva casa i la finca sobre la qual aquesta parcialment s’assenta. Però el Ton ho volia tot, de fet tot va ser seu, excepte el meu petit i poc valuós tros. Però ell ho volia tot sencer i, sobretot dominar, manar, humiliar-me, controlar-me. Em va assetjar perquè renunciés a l’herència! Em va dir que, si renunciava, a la meva casa ja m’hi deixaria viure!
Convençut que denunciar-lo seria un gran daltabaix per la mare, ingènuament a fi d'evitar-ho, li vaig pagar un 20% del que aportessin els visitants. Per deixar passar per camins que jo havia obert i veure roques que jo havia treballat. El segon any m'exigia un "Lloguer" impossible de pagar. En negar-m'hi el maltractament es va accentuar molt. "Ja no havies d'haver tornat" "Fot el camp per on has vingut". Això és el què realment volia.
L'ASSETJAMENT ES MULTIPLICA
Em deia i repetia, que tallaria els arbres, trencaria les roques esculpides... Que la meva casa era il·legal que ho denunciaria i l'hauria d’enderrocar. Que jo i la meva obra li feien fàstic, etc. Primer per controlar-me i després per expulsar-me, va utilitzar en abundància menyspreu, acusacions, insults, amenaces, sabotatge, extorsió... en proporció creixent. Em volia obedient, pagant i callant. Fa pena explicar-ho, però així va ser.
A la pestanya "Vandalismes" n'hi ha proves.
Fotos, testimonis i àudios. Els estralls que va fer a l'obra, que no s'han restaurat i queden com a testimoni.
El Ton tenia deixebles: dos nens, d'entre vuit i onze anys.
Primer apareixia només quan jo estava sol, però aviat es va atrevir també davant altres persones: hi ha disset testimonis acreditats d’episodis violents. Els dos darrers anys, sovint es feia acompanyar per dos nebots, als quals alliçonava i que el secundaven. Això era particularment pertorbador. Danyat jo mateix i conscient del dany que els nens rebien. A poc a poc, el meu somni, la vida creativa, contemplativa, solitària, però solidària que jo buscava, es va anar convertint en una mena d'infern absurd. Del qual no es podia parlar: "Quin disgust donaries als pares". Els usava d'escut.
Tota la família, jo menys però també, estàvem afectats per la síndrome d'Estocolm.
Quan em queixava de la situació se'm acusava de fer victimisme.
LA PRIMERA EXPULSIÓ
Amb ell jo sempre pacífic i provant de raonar, però intentar explicar els meus ideals i motivacions només suscitava burles. Volent a totes continuar el que era l’obra de la meva vida, jo anava aguantant... Finalment, havent sense resultat buscat mediació i veient que d’enlloc arribava cap suport, esgotat i malalt, després d'un nou episodi violent amb testimonis, vint-i-set anys després de la meva arribada, vaig abandonar precipitadament Rocaviva, l’obra i la casa. Quasi totes les meves coses van quedar dintre i també dibuixos, pintures i totes les escultures en argila cuita... Que de poc es perden, quan van trinxar la porta.
ACTUALMENT (Maig de 2023), L'OBRA ESTÀ SEGRESTADA
Gràcies al Sr. Albert Batalla, batlle de la Seu d'Urgell, l'obra es va poder recuperar en una expedició a casa meva... Va acabar dipositada en un magatzem, propietat d'una cosina. El 2022 va canviar el pany i no em va voler donar còpia de la nova clau. Se suposa, que quan hi vagi me la deixarà... De fet, ara per ara, centenars de peces les tinc segrestades... per algú molt influenciat pel Ton. S'acabaran perdent? Bromes de la vida.
DENUNCIAR ELS FETS: UNA GRAN DECEPCIÓ
Confiant en la policia i en què els testimonis recents serien decisius, l'endemà vaig posar una denúncia.
Convençut estava que hi hauria una acció immediata. Que els mossos anirien a prendre declaració als testimonis, hostatjats al Balneari de St. Vicenç, a uns deu Km, i que tot seguit investigarien el cas. Per lògica havien d'anar-hi ells, però em van dir que hi anés jo. Hi vaig anar i obtenir el testimoniatge escrit, que de res va servir. Vaig comprendre que la policia no em defensaria. Decebut, traumatitzat, aixafat... a casa meva ni al lloc ja no hi vaig gosar tornar, doncs, havent denunciat, corria perill de mals majors, que avisat estava.
UNA GRAN INDEFENSIÓ
Així, de viure en casa pròpia, sobre una serralada davant del Cadí, vaig passar a pagar lloguer per un pis fosc, propietat de la citada cosina (que més tard me'n va fer marxar), i de tenir un hort productiu, a haver de comprar tots els queviures. Estava amb dos pinçaments cervicals, seriosos problemes digestius i deprimit. Prenia tres anestèsics diaris en l’intent d'apaivagar el dolor i pastilles per dormir. Pesava 35 kg! Esgotat, desvalgut, l'obra aturada, la salut perduda, l'economia a mínims... Seria molt llarg explicar les conseqüències de tot plegat: molt sofriment, físic i moral, molta frustració, tristesa i ràbia. Mantenia, però l’esperança què es faria justícia, que podria recuperar-me, tornar a casa i continuar la feina... i així anaven passant els dies... i els mesos...
*
DOS ANYS DESPRÉS
Malgrat haver-hi presents quatre testimonis, que no van ser citats a declarar, testimonis escrits i àudios, l'agressor va ser considerat culpable, d'una sola amenaça!... i castigat a pagar 36,00 € de multa... i una ordre d'allunyament. Quan era jo qui havia estat "allunyat"!. Tot lo altre es va ignorar! Indefensió total.
LA IMPUNITAT VA ESTIMULAR AL CABRER
De fet, li van donar carta blanca. Veient que practicar la barbàrie li sortia tan barat, ja complert l'objectiu d'expulsar-me, va continuar atacant l'obra! Enviades per visitants, fotos de nous vandalismes m'arribaven. És colpidor anar veient com se'n van per terra roques, que amb tant de treball i risc, en solitari vas aixecar i treballar!, i veure com passa el temps i les autoritats no aturen la destrossa.Des del Consell Comarcal, van enviar dos mediadors per intentar fer raonar al Ton,
per constatar que era impossible. No atén raonaments, està molt segur de si mateix i acostumat a fer el que vol. Se'm va dir que havien denunciat vandalismes a un Bé cultural. En tot cas la denúncia no va tenir conseqüències. Era d'esperar que enviessin algú per investigar, avaluar els danys, prevenir-ne de nous... No devia ser així. Res va canviar. Tal cúmul de despropòsits sembla exagerat, però és ben real.
Citada més avall.
PERPLEXITAT
Amb tot plegat, jo, que confiava totalment en les institucions, els mossos i la justícia, em vaig quedar perplex. Estava convençut que actuarien. Justament per això, volent evitar un disgust als pares, no havia denunciat abans. No podia ni puc concebre, que es permeti tal injustícia. La decepció va ser enorme... el sentiment d'indefensió immens... i no sabia encara el què havia de venir.
AMB IMPUNITAT TOTAL EL TON DEVIA SENTIR-SE IMMUNE
Va trinxar la porta de la meva casa, i se'n va endur coses.
Veure pestanya Vandalismes.
Així, a l'estiu de 2016, va aparèixer arrencada la porta de la meva casa a Rocaviva, per tal d'atemorir a un xicot que es disposava a cuidar el lloc. El qual la va reparar... i se la va trobar després esmicolada! En veure les fotos, vaig pensar: ara sí que reaccionaran les autoritats. Però no. Vam denunciar els fets, sense cap resultat: més indefensió. De tot plegat, totes les autoritats en tenen fotos i explicacions... -les pots veure i llegir a la pestanya vandalismes-. Les proves de la destrossa sobre l'obra a la vista, la porta desapareguda, la casa abandonada, jo exiliat i ningú em defensava...
Viure tot això va ser molt difícil i traumàtic.
*
QUATRE ANYS DESPRÉS
En quatre anys no vaig tornar a Rocaviva.
Fins a la primavera de 2017 quan, acompanyat per uns amics, ho vam intentar.
La intenció era quedar-nos i reobrir el lloc. Però després de diverses topades amb el Ton, amenaces i sabotatges, allò era insuportable, els amics van marxar... i jo amb ells. Abans d'anar-hi, a 13-4-17, havia demanat protecció al Jutjat, mossos i altres. De res va servir.
Dues vegades més, durant l'estiu, acompanyat, ho vaig reintentar...
... i també va tocar fugir. La darrera, després d'haver suportat tres apedregades nocturnes sobre la casa, deteriorada, bruta, habitada per ratolins, sense porta... (Abans d'anar a dormir hi posaven una barricada), i després d'haver estat, per segona vegada, físicament agredit. Sort de l’amic forçut, que va arribar a temps de treure'm el Ton de sobre. Vam marxar aquella mateixa nit, per por de venjança, en nosaltres o en el cotxe que teníem aparcat al poble.
Conjuntament vam posar una altra denúncia.
Cap reacció, la policia no va actuar: "Cada dia se'n rebenten moltes de portes". L'acumulació d'indicis, denuncies i un judici no era suficient? El testimoni no servia? Me'n vaig sortir masegat, però hauria pogut passar cosa molt pitjor, de poc va anar. Vaig veure clar que m’hi estava jugant la vida, que la policia no em defensaria i les autoritats culturals tampoc... Ho faria finalment la Justícia? Volia pensar que sí. Però no.
Va haver-hi un altre judici.
Durada uns dos minuts. Trobant-me jo malalt i deprimit, havia presentat un certificat mèdic acreditant-ho, per tal d'evitar l’estrès que em suposava anar-hi. Això no va ser acceptat i, al contrari, se'm va anunciar una multa si no em presentava. Hi vaig anar i, malgrat els antecedents, les denúncies i testimonis, malgrat continuar la casa sense porta i les destrosses a la vista, malgrat ser altres gestes del cabrer conegudes a la comarca, res es devia investigar: Inocente, cap penalització. Em va mirar burleta i va marxar invulnerable.
INDEFENSIÓ PERSISTENT
És molt dur ser maltractat durant anys, i tant o més encara, ser ignorat per qui tenies la certesa que et defensaria. Certesa que (ho repeteixo), durant anys em va impedir denunciar, per evitar el disgust que suposaria als pares una intervenció policial i judicial. Vaig caure fons. La decepció envers les institucions va ser i continua sent immensa. Caure i alçar-me, això he estat fent durant anys i continuo. Vista la crua realitat, vist que sobre el paper tinc un munt de drets, però a la pràctica cap, em queda clar que a Rocaviva no hi puc tornar.
*
DES DE 2013 HAN PASSAT DEU ANYS
Ningú ha fet res efectiu per solucionar tan injusta situació. Trobant-me doncs en indefensió total, a casa meva no puc ni posar-hi els peus, perquè tinc un risc elevat, de fet la certesa de ser impunement assetjat i agredit... i no estic en condicions d'assumir riscos ni un tal grau d'estrès. Tampoc, com explicaré, de posar en risc altres persones que estan amenaçades: de jo anar-hi pagarien les conseqüències. De facto tinc prohibit anar-hi.
Que a l'Europa del segle XXI, un artista sigui maltractat durant anys i finalment expulsat de casa seva i de l’obra (declarada Bé cultural), i que no hi pugui tornar, perquè un malfactor no ho permet amenaçant-lo... que a més casa i obra siguin vandalitzades i les institucions i la Justícia no actuïn... Com això és possible?
LA POR PARALITZA
NINGÚ VOL COMPLICAR-SE LA VIDA
Però, els Consells comarcals, la Policia i el Jutge? Aquesta indiferència no la puc entendre. Havent-hi testimonis i tantes coses que l'assenyalen, com pot ser que un "matón" de poble continuï imposant la seva llei?
La prova més viva i punyent
a més dels testimonis, fotos, gravacions, vandalismes visibles sobre el terreny, accés prohibit a la meitat de Rocaviva i l’acumulació de fets comprovables al llarg dels anys, és jo mateix: l’estat en què em trobo i el meu exili obligat. No puc comprendre el perquè tot això ha passat i continua passant.
Un tal seguit d'indefensió i vexacions afecta profundament. El dany causat, a mi, al lloc i al projecte, és enorme. Però mentre la situació no es resolgui i força em quedi, sobretot en nom de prevenir danys a terceres persones, com explico més avall, el meu deure és insistir... i em conjuro a fer-ho mentre força em quedi.
Mai hauria pensat i em dol, haver de denunciar a un "germà". Inútilment ho vaig intentar tot per evitar-ho. Ell s'havia quedat, jo marxat i retornat. Podíem tornar a ser amics, jo ho demanava. Però mai va voler i va triar l'hostilitat. El que podia ser un gran actiu per la família, va esdevenir el contrari.
QUINA PENA PELS PARES I PER TOTS
i també per ell: hauria estat més feliç compartint que no pas dominant. Penós, però és el que hi ha. El que jo no puc fer, per imperatiu moral i en defensa dels meus ideals de Rocaviva i de la Humanitat... és quedar-me callat.
Els maltractats no ens en podem quedar de callats.
QUI SAP I CALLA, ES FA CÒMPLICE DELS MALTRACTADORS
TOLERAR LA BARBÀRIE L'ESTIMULA
*
VIURE AMAGAT
Després d'haver-me'l trobat algunes vegades pel carrer a la Seu i que no es tallés de mostrar-se agressiu i d'insultar-me. Vista la impunitat de què gaudia i la seva prepotència augmentada, la por es manté viva.
Quan jo tenia cotxe, quatre vegades va ser vandalitzat, una d'elles tant que la policia municipal el va retirar del carrer, considerant-lo un perill públic. El cabrer sempre deia: amb diners es compra tot, i en té molts.
L'ODI ÉS CEC I LA IMPUNITAT DONA CARTA BLANCA
Havent, el 2020 mort la mare, va perdre el seu darrer escut i jo vaig quedar lliure per parlar clarament i públicament. Assumint un risc perquè, si no havent-li fet cap mal, ni mai respost a insults i amenaces ja m’odiava, ara que he gosat parlar públicament, i penjar els àudios on surt amenaçant, poca broma!
EL DELINQÜENT TRIOMFADOR VA LLIURE I LA VÍCTIMA VIU AMAGADA
La perllongada indefensió, la porto clavada, surt insistent fins i tot en els somnis. Havent, amb les seves arts difamatòries i de fer por, aconseguit que la cosina em foragites del pis que em tenia llogat, ara a ningú he dit on visc, i quan surto al carrer, sempre amb el telèfon dels mossos marcat... Veig que això passa també a moltes dones maltractades... deu ser una cosa "normal". A la qual, per a la meva tranquil·litat, millor conformar-me.
*
QUEDA PENDENT UN "JUDICI CIVIL"
Sol·licitat el 10-11-2014, i encara no executat. S’han de solucionar les irregularitats causades per un testament mal redactat, a causa de la pressió a què el pare, ja vell, estava sotmès de part del Ton, i a la poca traça d'un notari, també vell i que no estava en condicions per exercir la professió. Testament que no es pot aplicar, entre altres coses, perquè en si mateix contradiu determinades lleis sobre la propietat del sòl.
*
La meitat del costat Cerdanya, que com a Bé Cultural hauria de ser visitable, no ho és, perquè el Ton prohibeix l'entrada. Això atempta també contra la Llei del Patrimoni.
LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL CATALÀ
Definició. "El Patrimoni cultural és un dels testimonis fonamentals de la trajectòria històrica i d'identitat d'una col·lectivitat nacional. Els béns que l'integren constitueixen una herència insubstituïble, que cal transmetre en les millors condicions a les generacions futures".
"La protecció, la conservació, l'acreixement, la investigació i la difusió del coneixement del Patrimoni cultural, és una de les obligacions bàsiques que tenen els poders públics... que han de vetllar per la integritat del Patrimoni cultural tant públic com privat... i han d'estimular la participació de la societat".
EN NOM DEL BÉ COMÚ DEMANO QUE AIXÒ ES COMPLEIXI
*
EN UN PAÍS QUE ES SUPOSA CIVILITZAT
Els bàrbars no haurien de quedar indefinidament impunes i lliures.
Les persones malvades, potser no són culpables de ser com són, però la societat se'n hauria de protegir. No s'hauria de permetre que vagin lliurement assetjant, atacant, obstruint i destruint.
No és just ni saludable per a ningú, ni per elles mateixes,
que disposin de llibertat i en aquest cas explícitament de protecció, per continuar massacrant a una persona que vivia pacíficament, creativament, generant patrimoni cultural i sense inmiscuir-se en la vida de ningú.
No és comprensible ni convenient permetre,
que un malfactor vandalitzés i aturés, de manera irreversible, l’execució d’un Bé Cultural, patrimoni de tots.
Ni que continui encara impedint l’accés a una meitat d’ell
i condicionant a les persones que se n'ocupen i dinamitzen.
Per a defensar-les, m'hi refereixo tot seguit.
*
SOC RESPONSABLE DE LES PERSONES QUE ARA VIUEN A ROCAVIVA
Sí, des de l’estiu de 2017, Rocaviva torna a estar habitada.
Seria aquí massa complicat explicar com va aparèixer una dona valenta, l'Ester, acompanyada de dues filles, Laila i Aruka, i com van aconseguir fer-se respectar. Vist el que s'hi donava, sembla impossible. De moment la destrucció d'obra s'ha aturat. Viuen a la meva casa i porten endavant Rocaviva, oferint-la a les persones, com a lloc i abanderant les citades filosofies humanistes. Això sí, estan obligades a acceptar certes condicions imposades pel maltractador. Entre elles que jo no hi puc anar, altrament hi haurien represàlies.
La porta destruïda i l’abandonament general van produir estralls a la casa, que elles han anat reparant: netejar la brutícia i la destrossa que havien deixat els ratolins i alguns humans... posar una porta, recuperar aigua, electricitat, etc. Ni un sol dia he pogut anar-hi per ajudar. Si ho fes caldria atendre's a les conseqüències.
SENTO QUE TINC EL DEURE DE VETLLAR PER ELLES
No voldria que la injustícia, la brutalitat i la por de represàlies, continuessin impunement la seva nefasta acció a Rocaviva. Que imposicions, amenaces o actes vandàlics les poguessin mantenir atemorides, callades i controlades, com a mi em va passar durant vint-i-set anys... i en gran part fins ara.
AIXÒ EM PREOCUPA MOLT I MOTIVA EN BONA PART AQUEST ESCRIT
*
PER A MI JA ÉS TARD, CAP AUTORITAT EM PODRÀ TORNAR LA SALUT
Ni els anys de vida perduda... tallada, frustrada quan estava en plena eclosió creativa i en un moment fundacional del projecte. El procés ha estat molt bèstia i les conseqüències són de per vida. Sobrevisc traumatitzat, malalt... abandonat pels poders públics que res han fet per defensar-me. Rectifiquin per favor. En mi el mal ja està fet. Però són a temps d’evitar que el desastre continuï.
Més enllà del dany rebut en l'àmbit personal,
és molt greu que el projecte quedés brutalment aturat, camins per obrir i moltes roques just esbossades.
*
i si trobés algú que manegués les eines per mi, potser encara fora a temps de restaurar o d'acabar alguna cosa. Estic malalt i vaig cap als setanta-tres anys, tot això m'ha robat molta vida, gaire més segurament no duraré. Tanmateix, si pogués sentir-me segur a Rocaviva, amb el bon temps potser intentaria continuar l'obra, repeteixo, fa més de nou anys aturada.
*
ÉS NECESSARI QUE LES AUTORITATS ES FACIN CONSCIENTS
Que tenen al territori una cosa única, anomenada Rocaviva, que és un patrimoni espiritual, cultural i turístic per la comarca i pel país. Com a tal i en aplicació de la citada Llei del Patrimoni, hauria de ser defensat i promocionat. Cuidades i protegides les persones que el cuiden mantenen el lloc en funcionament, perquè amb el seu treball i dedicació, dinamitzen i acreixen el patrimoni públic, complint així una funció social important: posar un Bé cultural al servei de les persones i promocionant en ell Valors humans.
De les autoritats depèn el futur del lloc i les seves decisions quedaran per a la història.
Rocaviva és un lloc singular i sòlid, fet de roca i paisatge
És un potent actiu per a les comarques. Una iniciativa innovadora i amb molt futur, fins ara incompresa i descuidada, a la que va sent hora de reconèixer, protegir i ajudar.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada